Resum

Estic convençut que com jo molts d’altres s’hauran preguntat com és possible que un ser humà pugui arribar a saltar 8,90 m de longitud o 2,41 m de altura, dos exemples de gestes esportives que constitueixen en aquests moments dos rècords del món. L’interrogant quasi queda sense resposta quan comparem aquestes marques amb els 4 m o 1,30 m que la mitjana de nosaltres seria capaç d’aconseguir en cadascun dels salts. Aixi i tot les dades són reals i avui dia quasi es coneixen les respostes. Al marge de les portentoses capacitats potencials dels atletes que ostenten els rècords esmentats, Beamon i Packlin, que els diferencien de la població normal, d’entre ells mateixos i de la resta dels campions d’altres disciplines, els actuals mètodes d’entrenament permeten obtenir rendiments sorprenents en els esportistes. Això ha estat possible gràcies al suport científic, cada dia més acurat, que reben. En síntesi, l’entrenament esportiu s’estructura en dos grans apartats o fases: la millora de les capacitats del subjecte i l’optimització de les capacitats en funció de l’objete esportiu proposat. La tècnica esportiva és en si mateixa un exponent del procés d’optimització. Com Donskoi assenayala, «la tècnica esportiva és la forma d’acció motora, en l’activitat esportiva, adreçada a l’obtencio d’un alt resultat». Segons el mateix autor, «una bona tècnica garanteix la solució de la tasca motora amb el millor aprofitament de les possibilitats físiques i tècniques de l’esportista, per a la consecució d’un alt resultat esportiu».