Resum

Fins el 1983 a les presons d’Espanya, tant en les de dones com en les d’homes, les experiències d’activitat físico-esportives havien estat de caràcter aïllat i altruista, tret de l’experiència mèdico-esportiva feta en el Centre Penitenciari de Detenció de Joves de Carabanche. El fet és que el Ministeri de Justícia no contempla la figura del professor d’educació física en els establiments penitenciaris, excepte la del monitor d’educació com a auxiliar del mestre de presó. De la mateixa manera, no concreta la forma de contractació d’aquest monitor, ni tampoc la normativa per oferir el reconegut “dret optatiu” a la pràctica físico-esportiva dels interns. L’estudi que segueix és el resultat de l’aplicació d’un programa d’activitats físico-esportives a una presó de dones, dut a terme durant poc més d’un any de durada i tracta de dilucidar, des d’un punt de vista sociològic, els condicionants de la pràctica i els efectes d’aquesta activitat en la vida i en el desenvolupament personal de les penades. Com era un estudi basat en una sola experiència i realitzat amb dones, seria força arriscat generalitzar els resultats a altres Centres Penitenciaris, i sobretot als d’homes. Però l’anàlisi que intento fer respecte a la privació de llibertat i l’activitat física, ofereix elements que permeten qüestionar alguns aprioris sobre els efectes de l’activitat física en la població interna i la seva participació en aquesta pràctica.