Resum

Intentar fer una anàlisi sobre les diferents tendències i corrents actuals de l’EF suposa alguna cosa més que parlar d’unes peculiaritats o característiques que distingeixin uns sistemes d’uns altres. Parlar de tendències actuals és parlar de crisi, entenent la crisi com un moment decisiu a partir del qual es produeix, o bé una regressió o bé un progrés, crisi reflectida en la diversitat de pràctiques que cobreixen aquest terme, la oposició radical dels seus plantejaments i les diferents formes d’inserció social i institucional. Peró cal examinar acuradament quins són els motius que han portat a aquesta situació de crisi. Sense aquest diagnòstic no servirà de res analitzar els trets peculiars que conformen les diferents maneres d’entendre l’educació fisica. Alhora sembla obligat pensar en el futur. A on va l’educació fisica? Aquesta pregunta pot ser la darrera reflexió a la qual ens condueix aquest dossier monogràfic, que intenta ser una pausa, un moment per a fer balanç. Sovint, el professor d’educació física, portat per la rutina del seu treball, pot arribar a oblidar la seva funció, del per què i per a què de la seva tasca, de quins són els seus objectius i en molts casos de quins són els continguts propis de l’educació fisica. Influenciat pels poders institucionals, ideològics o comercials pot convertir aquesta matèria autoanomenada educativa, en una continuació de les pràctiques socialment imposades i amb un alt caràcter normatiu. Tanmateix, avui, el ràpids canvis d’idees i de mentalitats afavoreixen que el professor es questioni cada cop més la seva actitud envers l’activitat física, i l’activitat en sí. Així ens trobem amb un col.lectiu que reflexa a l’exterior la Iluita interna de la seva reflexió i en molts casos es tradueix en dures crítiques des dels sectors exteriors que desconeixen aquesta problemàtica.