Resum

Introducció. Tradicionalment s’han desenvolupat bases de dades biomecàniques per a homes i dones on s’han identificat les diferències en els patrons de marxa. La descripció d’un patró per sexe està basada en la premissa que les mesures antropomètriques, com l’alçada, no influeixen sobre els paràmetres de la marxa humana després de la normalització. L’objectiu de l’estudi va ser examinar les diferències en la marxa entre grups d’alçada. Mètodes. Es van analitzar els paràmetres espai-temporals i cinemàtics de 29 dones i 31 homes, distribuïts en grups considerant els percentils 25, 50 i 75 d’alçada de la població espanyola. Les mesures es van recollir utilitzant un sistema de captura de moviment 3D (VICON). Es van realitzar comparacions de mitjanes entre grups d’alçada (Kruskal-Wallis) (α = 0,05). Resultats. Els resultats van indicar que les dones amb major i menor alçada presentaven percentatges superiors de suport (p = 0,031) a causa de l’augment del temps de doble suport (p = 0,020). Les dones en els grups centrals d’alçada van mostrar un avançament de l’enlairament del peu del sòl (p = 0,018), ocasionat per la lleugera disminució de la fase de suport. Els homes amb menor alçada van mostrar major flexió plantar de turmell que els homes alts (p = 0,033), a causa que la menor longitud dempeus va implicar la necessitat d’una major extensió de turmell en l’enlairament del peu. L’alçada hauria de considerar-se en l’estudi de la marxa, per la seva utilitat a la planificació de programes de tractament, l’adaptació d’exosquelets de reeducació de la marxa o el disseny d’ortesi i pròtesi.