Factors determinants de la imatge corporal en practicants de dansa: un estudi transversal 

Resum

La imatge corporal és la representació mental que una persona es fa sobre el seu cos. La dansa és una pràctica artística i morfocinètica, per la qual cosa l’estètica hi exerceix una funció molt rellevant. No obstant això, l’estètica varia entre els diferents tipus de dansa. Aquest estudi transversal tenia com a objectiu identificar les variables que influeixen principalment en la imatge corporal dels practicants de dansa, tant professionals com no professionals. La mostra es va obtenir a través del Centro Coreográfico Galego, conservatoris i companyies de dansa de Galícia, així com escoles de dansa, acadèmies i associacions culturals que realitzaven activitats relacionades amb la dansa a la província d’A Coruña. Es va sol·licitar als participants que omplissin un qüestionari en línia per avaluar la imatge corporal, així com dades individuals i socioculturals. La imatge corporal es va avaluar mitjançant la versió espanyola de l’Escala d’Apreciació Corporal-2 (BAS-2) i l’escala de Stunkard. En total, a la mostra es van incloure 527 practicants de dansa adults, que en la seva gran majoria no eren professionals. Les troballes van revelar que l’índex de massa corporal, els missatges relacionats amb el cos a les xarxes socials i els comentaris negatius sobre el cos, així com les dietes i les transformacions corporals, van ser els factors que repercutien de forma més negativa en la imatge corporal dels practicants de dansa. Per altra banda, rebre comentaris positius sobre el cos influïa de forma significativa i positiva en la imatge corporal. Així mateix, altres variables, com el tipus de dansa, l’orientació sexual, els problemes psicològics i la pràctica d’altres activitats físiques, també es van identificar com a factors importants.

Introducció

La imatge corporal és la representació mental que una persona es fa sobre el seu propi cos, incloses les actituds i l’autopercepció sobre el seu aspecte (Cash, 2012). L’aspecte en general —i la imatge corporal en particular— s’han convertit en factors determinants en les societats occidentals actuals (Cash, 2012). Diversos estudis han analitzat els efectes de diferents variables en la imatge corporal.

D’una banda, existeixen variables socioculturals, com el gènere (Aimé et al., 2020), l’ètnia i el país d’origen (Fallon et al., 2014), la sexualitat (Alleva et al., 2018), el nivell econòmic i l’èxit professional, financer i acadèmic (Aimé et al., 2020; Jiménez Boraita et al., 2021). Així mateix, també són importants les influències de l’entorn, com són les opinions socials i les xarxes socials (Dogan et al., 2018; Heidelberger i Smith, 2018), els factors relacionats amb la dieta (Requena-Pérez et al., 2015) i l’activitat física (Bibiloni et al., 2017; Hartman-Munick et al., 2020).

A títol individual, es donen una sèrie de variables, com són l’edat (Bibiloni et al., 2017; Swami et al., 2014),), els trets de personalitat (Ferreira et al., 2018; Wade i Tiggemann, 2013), la salut mental (Linardon et al., 2022), els canvis i la funcionalitat del cos (Halliwell, 2015), les variables antropomètriques, com l’IMC (Bibiloni et al., 2017; Dogan et al., 2018; Jiménez Boraita et al., 2021) i el percentatge de greix corporal (Çatikkaş, 2011).

A més dels estàndards de bellesa existents en cada societat, que es veuen influïts per les diferents cultures, les disciplines de l’esport d’elit també se solen associar amb tipus de cossos específics. La dansa, en concret, és una pràctica artística i morfocinètica en la qual les formes del cos i el seu moviment són una finalitat en si mateixes, per això l’estètica suposa un component fonamental (Mateu Serra i Coelho Bortoleto, 2011; Serre, 1984). L’exposició del cos i l’autoobservació en miralls intensifiquen l’atenció cap a l’aspecte físic i l’estètica corporal en comparació amb altres pràctiques físiques. La dansa funciona com un idioma que contribueix a la formació de la imatge corporal d’un practicant a través de les seves sensacions i interaccions amb l’entorn (Requena-Pérez et al., 2015). Diversos estudis han analitzat la imatge corporal de practicants de dansa professionals de diferents estils i han obtingut resultats diversos. La influència de l’estètica relacionada amb els diferents tipus de dansa (ballet, dansa contemporània, danses urbanes, balls de saló, entre d’altres) és evident.

Per exemple, diversos estudis han conclòs que els ballarins i les ballarines de ballet professionals mostren insatisfacció amb la seva imatge corporal, ja sigui perquè perceben que pesen massa o perquè desitgen un físic més prim, malgrat tenir un índex de massa corporal dins de l’estàndard (Fonseca da Cunha i Messias Machado, 2019; Neves Simas et al., 2019; Santo André et al., 2022). La pressió per mantenir un cos extremadament prim pot afectar negativament la imatge corporal dels ballarins i ballarines.

Respecte a les persones que practiquen diferents tipus de dansa amb finalitats no professionals, la repercussió de la dansa en la imatge corporal sembla diferir de les troballes esmentades anteriorment. S’ha observat que els practicants de dansa contemporània de nivell avançat mostren tant una major apreciació corporal com una insatisfacció més gran amb el seu cos en comparació amb els de nivell principiant (Halliwell, 2015).

La rellevància social d’aquest estudi rau en la qüestió de la imatge corporal —la forma en què percebem els nostres cossos— a causa de la seva repercussió en el nostre benestar. Actualment, s’observen diversos problemes relacionats amb la imatge corporal que afecten l’autoestima en diversos contextos, tot i que alguns grups experimenten aquest tipus de qüestions amb més freqüència que d’altres. Encara més, la presència de problemes d’imatge corporal pot estar relacionada amb l’aparició de trastorns alimentaris. La dansa, en tractar-se d’una pràctica artística amb una naturalesa morfocinètica, presenta una relació directa amb la imatge corporal i l’autopercepció.

Des d’una perspectiva científica, falta una recopilació integral i un estudi exhaustiu de les variables que poden influir en la imatge corporal de la població en general i, més en concret, dels ballarins i ballarines. A més, encara que s’ha demostrat en diversos estudis sobre diferents modalitats de dansa que aquesta pot ajudar a millorar la imatge corporal, també s’ha observat que els seus practicants s’enfronten a problemes amb la seva imatge corporal a causa d’uns estàndards físics molt exigents i rígids.

Per tant, l’objectiu d’aquest estudi va ser identificar les variables socioculturals i individuals que més influeixen en la imatge corporal de practicants de dansa professionals i no professionals, en quina mesura i si aquesta repercussió en la imatge corporal és positiva o negativa.

Metodologia

El Comitè d’Ètica de la Investigació i la Docència (CEID) de la Universidade da Coruña es va encarregar de l’aprovació ètica dels procediments i mètodes d’investigació d’acord amb el Codi ètic de la investigació de la universitat i el Manual de bones pràctiques d’investigació de l’UDC (número de registre: 2023- 014).

Participants

El grup objectiu va incloure practicants de dansa adults, professionals i no professionals que practiquessin qualsevol estil de dansa. Els practicants professionals es van definir com aquells que ballaven més de 20 hores a la setmana (l’equivalent a una feina a temps parcial), pertanyien a una companyia de dansa o rebien un salari per aquesta activitat, competien o eren estudiants d’un conservatori de dansa en un nivell professional o avançat. Respecte als practicants de dansa no professionals es va incloure aquelles persones que ballaven amb altres finalitats i no complien els criteris per considerar-les professionals. Es va excloure les persones menors d’edat de l’estudi.

Per seleccionar els participants, es va contactar per correu electrònic o telèfon amb companyies de dansa i conservatoris professionals de Galícia, així com amb escoles de dansa, acadèmies i associacions culturals o de barri que oferissin classes de dansa o tinguessin grups de dansa a la província d’A Coruña. La recerca de participants no professionals es va limitar a aquesta província perquè el nombre de possibles contactes era massa alt per a la seva gestió. Es va crear una base de dades entre el 23 de novembre de 2023 i el 29 de febrer de 2024 per recopilar els seus noms i les seves dades de contacte. 

Materials i instruments. Procediment

La informació sobre l’objectiu i la utilitat de la investigació, així com tots els procediments de tractament de dades i drets dels participants, es van facilitar abans de començar la participació en l’estudi com a part del procés de consentiment informat. Es van incloure a la mostra totes les persones que complien els criteris d’inclusió i que van omplir el qüestionari entre el 5 de març de 2024 i el 30 d’abril de 2024. 

L’estudi pretenia aconseguir una mostra de 400 practicants de dansa, tant professionals com no professionals, igual com en l’estudi de validació espanyol de l’Escala d’Apreciació Corporal-2 (BAS-2, per les seves sigles en anglès; Swami et al., 2017) que va utilitzar una mostra de 400 participants en cada meitat de l’estudi. 

Els participants van omplir un qüestionari inicial amb informació sobre factors demogràfics i socioeconòmics, característiques físiques, aspectes relacionats amb la dansa, factors psicològics i conductuals, imatge corporal i influències externes, i opcions sobre salut i estil de vida.

Així mateix, per avaluar la imatge corporal, conforme als resultats d’una revisió sistemàtica anterior sobre els instruments disponibles en la literatura sobre imatge corporal i dansa (Fraga-Pena i Bobo-Arce, 2025), es van utilitzar dos instruments d’avaluació: l’Escala de Siluetes de Stunkard (Stunkard et al., 1983) per preguntar als participants amb quin cos s’identificaven i quin desitjarien tenir, i per calcular la diferència entre aquestes percepcions per tal d’avaluar el grau de satisfacció corporal; i l’Escala d’Apreciació Corporal-2 (BAS-2, Tylka i Wood-Barcalow, 2015), traduïda i validada en espanyol (Swami et al., 2017), que va mostrar una coherència interna adequada tant per a les dones (alfa de Cronbach α = .90, IC del 95 % = .88, .92) com per als homes (alfa de Cronbach α = .91, IC del 95 % = .89, .93). 

Abans de la seva aplicació, un comitè expert en l’àmbit corporal i de gènere va revisar el qüestionari. Respecte a la recopilació de les dades, es va utilitzar la plataforma Microsoft Forms per la seva senzillesa i nivell d’accessibilitat.

Anàlisi de les dades

Per a l’anàlisi estadística, es va utilitzar la versió 29 del programa IBM SPSS amb la llicència de la Universidade da Coruña. Les dades es van codificar i les preguntes obertes es van categoritzar per a la seva anàlisi. L’IMC es va calcular a partir de les dades de massa corporal i alçada. Respecte a les variables dependents, es va calcular la diferència absoluta entre la silueta percebuda i la desitjada, així com els resultats mitjans de l’Escala d’Apreciació Corporal BAS-2. 

Per fer una anàlisi inferencial, totes les variables amb opcions de resposta múltiple i les afirmacions finals relatives a la relació entre el cos i la dansa es van transformar en variables fictícies. Per examinar les variables més influents en la imatge corporal, es van dur a terme dues regressions lineals múltiples, per a les quals es van utilitzar com a variables dependents la diferència absoluta dels resultats de Stunkard i la puntuació mitjana de la BAS-2. També es van realitzar anàlisis univariables per obtenir errors estàndard robustos quan no es va complir el supòsit d’homoscedasticitat en les regressions lineals.

Es va dividir la mostra en dos grups (practicants de dansa professionals i no professionals) i es van fer les mateixes anàlisis per detectar diferències en les variables rellevants per a la imatge corporal en cada grup. Així mateix, es van dur a terme regressions logístiques en cada una de les afirmacions sobre les quals es va preguntar als participants.

Finalment, per comprovar si existien diferències entre els resultats sobre la imatge corporal i l’IMC, es van comparar les mitjanes de les hores setmanals de pràctica de dansa i les hores setmanals d’activitat física dels practicants professionals i no professionals.  

Resultats

En total, es van obtenir 527 respostes. La Taula 1 mostra les característiques principals de la mostra.

Respecte al tipus de dansa, la categoria més popular va ser la de danses tradicionals i folklòriques, tant entre practicants professionals (47.7 %) com en no professionals (61.0 %). La Taula 2 mostra els resultats de la pràctica de dansa.

Pel que fa als comentaris sobre l’aspecte físic, la majoria dels participants va indicar que quasi mai no rebia comentaris negatius, mentre que gairebé la meitat va afirmar que rebia comentaris positius sovint. A més, la majoria va dir que veia imatges o missatges sobre el cos ideal als mitjans de comunicació o a les xarxes socials sovint o amb molta freqüència. La Taula 3 mostra els resultats de la freqüència de comentaris i imatges o missatges sobre el cos ideal, així com les fonts dels esmentats comentaris. 

Siluetes de Stunkard

Els participants van manifestar, de mitjana, poca diferència entre la silueta percebuda i la desitjada (x̄ = 0.98; DE = 0.91), en una escala de 0 a 4 d’un màxim de 6, tant en practicants de dansa professionals (x̄ = 0.84; DE = 0.90) com en no professionals (x̄ = 1.02; DE = 0.91).

Donat que les regressions inicials no complien el supòsit d’homoscedasticitat, la Taula 4 mostra una llista de les variables que es van identificar com a estadísticament significatives després de recalcular els errors estàndards robustos. A la mostra general, es va avaluar la rellevància de les variables segons els intervals de confiança, ja que el programa SPSS no va proporcionar valors p en aplicar els errors estàndards robustos a causa de l’extrema precisió del model. Els models complien els supòsits de linealitat tant a la mostra general (F = 25,511; p < .001) com en la professional (F = 32,140;  p < .001); independència dels residus amb valors de Durbin-Watson propers a 2 en tots els casos; normalitat dels residus i no colinealitat (VIF < 10; tolerància > 0.1 en tots els casos). L’anàlisi de la variància (ANOVA) va demostrar que els models eren significatius, amb un R² = .308 per a la mostra general i un R² = .280 per als practicants de dansa no professionals, fet que significa que les associacions eren adequades. Quant a la mostra professional, cap de les variables no es va considerar estadísticament significativa després de recalcular els errors estàndards robustos.

Les anàlisis de normalitat van mostrar que ni el grup de professionals ni el de no professionals no van seguir una distribució normal quant als resultats de diferència de l’escala de Stunkard (p < .001 en ambdós casos), per tant, es va utilitzar la prova U de Mann-Whitney per comparar les mitjanes. Es va rebutjar la hipòtesi nul·la (p = .050), de manera que hi ha prou evidència per concloure que hi ha una diferència considerable en la mitjana entre els grups.

BAS-2

Els participants van manifestar, de mitjana, una apreciació moderada de la seva imatge corporal (x̄ = 3.56; DE = 0.85), en una escala que anava de l’1 (mínim) al 5 (màxim). En la divisió entre practicants de dansa professionals (x̄ = 3.54; DE = 0.86) i no professionals (x̄ = 3.57; DE = 0.85), les puntuacions van ser similars. 

La Taula 5 mostra una llista de les variables que van resultar significatives després de la regressió. Els models van complir els supòsits de linealitat tant a la mostra general (F = 14.94; p < .001) com en la no professional (F = 13.90; p < .001); independència dels residus amb valors de Durbin-Watson propers a 2 en tots els casos; normalitat dels residus i no colinealitat (VIF < 10; tolerància > 0.1 en tots els casos). El supòsit d’homoscedasticitat no es va complir en la regressió de la mostra professional i cap de les variables no es va considerar significativa des del punt de vista estadístic després de tornar a fer el càlcul amb els errors estàndards robustos. L’anàlisi de la variància (ANOVA) va demostrar que els models eren significatius, amb un R² = .361 per a la mostra general i de .340 per als practicants de dansa no professionals, de manera que les associacions es van considerar adequades.

Les anàlisis de normalitat van mostrar que ni el grup de professionals ni el de no professionals no va seguir una distribució normal quant als resultats de comparació en l’escala de Stunkard (p = .031 i p = .001 respectivament), per tant, es va utilitzar la prova U de Mann-Whitney per comparar les mitjanes. Es va acceptar la hipòtesi nul·la (p = .763), de manera que no hi ha prou evidència per concloure que hi ha una diferència considerable a la mitjana entre ambdós grups.

Afirmacions

La majoria dels participants (68.3 %) estaven d’acord en que la dansa els feia sentir millor i més connectats amb el seu cos. Així mateix, un 36.1 % va respondre que millorar la seva tècnica de dansa els va fer valorar més el seu cos; un 14.2 % va manifestar que sentia més pressió sobre el seu cos en ballar en grup; un 13.5 % va respondre que, quan no ballava, se sentia incòmode amb el seu cos; i un 22.2 % va contestar que no s’identificava amb cap de les afirmacions anteriors. En cada una de les quatre primeres afirmacions, els percentatges van ser superiors entre els practicants de dansa professionals que entre els no professionals.

En cada una de les cinc afirmacions, es van dur a terme diverses regressions logístiques. En cap dels casos, pseudo R² no va ser superior a .3, la qual cosa indica que els models presenten un grau d’ajustament baix.

Discussió

Aquest estudi va investigar les variables que afectaven en gran manera la imatge corporal de practicants de dansa professionals i no professionals amb l’objectiu d’identificar-les, determinar en quina mesura afectaven la seva imatge corporal i entendre la correlació entre elles.

La troballa principal va consistir en que les variables que més afectaven la imatge corporal dels practicants de dansa van ser, en general, l’índex de massa corporal, els comentaris sobre el cos i les xarxes socials, i les dietes i els canvis corporals. Altres factors també rellevants van ser el tipus de dansa, l’asexualitat, els problemes psicològics o la pràctica d’altres activitats físiques (si les practiquen i el tipus). Es van detectar algunes diferències entre els practicants de dansa professionals i els no professionals respecte a les variables més influents.

Índex de massa corporal

Aquest estudi va determinar que l’índex de massa corporal era la variable més rellevant per a la imatge corporal tant de practicants de dansa professionals com de no professionals. Aquests resultats van mostrar que un IMC superior està relacionat amb una apreciació corporal més baixa i amb una discrepància més gran entre el cos ideal i el percebut. Alguns estudis ja havien identificat l’IMC com una variable rellevant per a la imatge corporal en practicants de dansa (Fonseca da Cunha i Messias Machado, 2019). Tanmateix, d’altres no han determinat que la satisfacció corporal sigui un indicador rellevant (Boyes i Cornelissen, 2024).

Comentaris sobre el cos i les xarxes socials

En general, no rebre mai o gairebé mai comentaris negatius sobre el cos o rebre comentaris positius amb molta freqüència o sovint té un efecte positiu en la satisfacció i apreciació corporal. Al contrari, no rebre comentaris positius sobre el cos gairebé mai o mai, rebre’n comentaris negatius amb freqüència i veure amb molta freqüència imatges o missatges sobre el cos ideal a les xarxes socials té un efecte negatiu en la satisfacció i apreciació corporal. Aquests resultats donen suport a les troballes d’Halliwell (2015),, que va identificar les xarxes socials com un factor influent en la imatge corporal. Tanmateix, al contrari que les conclusions de Dogan et al. (2018) i Heidelberger i Smith (2018) respecte a la població adolescent, després de les regressions es va determinar que l’emissor d’aquests missatges no era important. 

També es van trobar alguns resultats confusos. A la mostra general, els comentaris negatius procedents de companys o companyes de classe o de feina es van associar amb una millor apreciació corporal. Així mateix, no veure mai imatges o missatges sobre el cos ideal en mitjans tradicionals es va relacionar amb una pitjor apreciació corporal. Aquestes troballes podrien indicar que als participants no els afecten els comentaris i opinions dels seus companys i companyes de classe o de feina, o que les persones que practiquen dansa consideraven que aquests comentaris sobre el cos eren constructius. Respecte als mitjans tradicionals, la possibilitat que els participants no els vegin o els evitin de forma conscient per no exposar-se als estàndards de bellesa, podria explicar aquests resultats.

Dieta, canvis corporals i funcionalitat del cos

En general, seguir una dieta per motius estètics o de control, així com haver experimentat un canvi corporal dràstic per raons diferents a les esmentades, es van relacionar amb una pitjor satisfacció i apreciació corporal. Tanmateix, les dietes per raons ètiques es van associar de manera positiva amb la satisfacció corporal a la mostra general. Sant André et al. (2022) també van relacionar les dietes restrictives d’aprimament amb la insatisfacció corporal de ballarins i ballarines de ballet.

D’altra banda, a diferència dels resultats exposats per Argyrides et al. (2023) en persones que no practiquen la dansa, el fet de tenir alguna discapacitat física es va relacionar positivament amb una millor apreciació corporal en els practicants de dansa no professionals. Aquesta troballa també podria explicar-se pel fet que els practicants amb alguna discapacitat física poden valorar més el seu cos per allò que són capaços de fer que per allò que no.

Pràctica de la dansa

Quant als tipus de dansa, s’ha vist que algunes disciplines eren rellevants per a la imatge corporal. Els resultats de la BAS-2 van mostrar que la pràctica de danses orientals té un efecte perjudicial sobre l’apreciació corporal, mentre que altres disciplines, com els balls de saló o el swing, hi influeixen de forma positiva. Aquests resultats són similars en els practicants de dansa no professionals.

Tanmateix, aquests resultats contradiuen els de Tiggemann et al. (2014) i Walter (2020), que van mostrar que les practicants de dansa del ventre, una dansa oriental, presentaven millors resultats quant a imatge corporal i menor grau d’insatisfacció amb el seu cos que les persones que no ballaven. Així mateix, alguns estudis que van analitzar la pràctica de dansa del ventre en dones diagnosticades amb càncer de mama van mostrar millores en la imatge corporal (Boing et al., 2023; Denig et al., 2022). El grau d’exposició del cos en aquest tipus de dansa podria explicar els nivells baixos d’apreciació corporal del present estudi. Tanmateix, la discrepància amb la literatura podria procedir de les diferents característiques de les mostres, ja que la dansa del ventre ajudava les dones amb càncer de mama a tornar a valorar la sensualitat i l’atractiu sexual dels seus cossos.

A més, en la literatura, s’ha demostrat que els ballarins i les ballarines de balletpresenten problemes d’imatge corporal, com són alteracions moderades i greus de la percepció de la imatge corporal (Da Silva et al., 2016) i insatisfacció corporal (Fonseca da Cunha i Messias Machado, 2019; Granha Vasconcellos et al., 2021). Tanmateix, els nostres resultats no van determinar que la pràctica de ballet fos un indicador significatiu per a la imatge corporal, fins i tot malgrat que els estàndards estètics del ballet estiguin molt consolidats.

Respecte a la pràctica professional, s’anticipava que fos un indicador determinant en la imatge corporal, ja que els ballarins i ballarines professionals exposen els seus cossos davant d’un públic més ampli i el seu aspecte representa una part crucial de la seva trajectòria. Malgrat això, les nostres troballes no van determinar que la pràctica professional de la dansa resultés rellevant per a la imatge corporal. El fet que només 12 de 107 participants professionals practiquessin ballet podria explicar aquesta discrepància, ja que la literatura s’ha centrat principalment en ballarins i ballarines de ballet professionals (Fonseca da Cunha i Messias Machado, 2019; Granha Vasconcellos et al., 2021). 

Trastorn psicològic

Les persones que van manifestar que patien algun trastorn psicològic van mostrar una  apreciació corporal pitjor. La literatura ha evidenciat que les psicopatologies com la depressió i l’ansietat es relacionen de forma inversament proporcional amb l’apreciació corporal (Linardon et al., 2022).

Altres activitats físiques

S’ha demostrat que practicar esports d’equip té una relació positiva amb la imatge corporal. L’apreciació corporal també està relacionada positivament amb la pràctica d’activitats relacionades amb el benestar i la salut. Hartman-Munick et al. (2020) van assenyalar que, encara que la pràctica esportiva pot tenir un impacte positiu en la salut física i mental, és important reconèixer la seva influència sobre la imatge corporal, especialment en les disciplines que tradicionalment fomenten determinats tipus o mides de cos. Així mateix, s’ha relacionat la pràctica d’esports organitzats i en equip amb una imatge corporal positiva (Vaquero-Cristóbal et al., 2013)

Variables socioeconòmiques

Encara que anteriorment s’havia demostrat la relació entre gènere i imatge corporal (Aimé et al., 2020), els resultats actuals no van trobar cap relació significativa. Així mateix, l’edat no es va relacionar amb la imatge corporal, malgrat que alguns estudis suggereixen que la maduresa podria ajudar les dones a acceptar els seus canvis corporals, un fet que es podria traduir en una satisfacció corporal més gran en l’adultesa (Swami et al., 2014). Altres estudis indiquen que, degut al fet que els estàndards de bellesa femenins tendeixen a afavorir els cossos més joves, la imatge corporal podria ser més positiva en dones joves que en dones de mitjana edat o grans (Bibiloni et al., 2017).

Respecte a l’orientació sexual, l’asexualitat es va relacionar amb una discrepància més gran entre el cos desitjat i el percebut, d’acord amb les troballes de Swami et al. (2019). Els practicants de dansa asexuals poden sentir-se especialment insatisfets i insatisfetes amb els seus cossos en intentar encaixar en societats heteronormatives.

Finalment, segons les conclusions d’Aimé et al. (2020), un nivell educatiu màxim d’educació primària i uns ingressos anuals d’entre 24,000 i 32,000 € a l’any també es van identificar com a factors rellevants per a la imatge corporal, de forma negativa i positiva respectivament. Aquests són indicadors clàssics d’èxit social i poden afectar la imatge corporal, ja que els cossos poden entendre’s també com un símbol d’estatus i exercir un paper important en la creació de la identitat i el valor social de cada persona.

Limitacions i punts forts

S’han de tenir en compte certes limitacions a l’hora de considerar aquestes troballes. En primer lloc, respecte a la mostra, el nostre grup objectiu es va limitar a persones adultes que ballaven a Galícia, per la qual cosa les troballes no poden generalitzar-se a poblacions més joves, amb una percepció diferent de la imatge corporal, ni a altres regions, ja que la tradició folklòrica exerceix un paper important en la dansa. El gran nombre d’institucions que ofereixen classes de ball va fer que no fos factible gestionar la selecció de participants a tota la regió, per la qual cosa la selecció de practicants de dansa no professionals es va centrar a  la província d’A Coruña.

En segon lloc, respecte a l’avaluació de la imatge corporal, malgrat que es van utilitzar dues eines validades, l’escala de Stunkard ofereix una visió dicotòmica dels gèneres i els cossos, pel que pot ser que no representi tothom. A més, el qüestionari en línia podria oferir un accés limitat a les persones grans que estan menys familiaritzades amb la tecnologia.

Finalment, algunes regressions no van complir el supòsit d’homoscedasticitat, per la qual cosa es van computar els errors estàndard robustos per obtenir uns càlculs més fiables.

Malgrat que es van identificar algunes limitacions, els punts forts d’aquest estudi ofereixen una base sòlida per a les seves conclusions. Aquests inclouen l’anonimat de la recopilació de mostres, un qüestionari senzill i breu al qual qualsevol persona amb unes mínimes habilitats tecnològiques podia accedir, una mida gran de la mostra, la cobertura de diverses variables (inclosa la professionalització de la dansa, que suposa un enfocament innovador) i l’anàlisi rigorosa de les variables.

Així mateix, s’ha de destacar la rellevància del tema: aquest estudi ofereix noves troballes en el camp de la imatge corporal i la dansa, fet que pot contribuir a millorar el benestar del practicants de dansa. També afavoreix la conscienciació sobre un tema actual, en particular sobre la imatge corporal, especialment en un àmbit amb uns estàndards estètics molt marcats com és la dansa.

Investigació futura

Els estudis futurs han d’explorar la imatge corporal en practicants de dansa des d’una perspectiva qualitativa per entendre de forma integral la complexitat d’un concepte com el de la imatge corporal, per a la qual cosa caldrà centrar-se en els factors més importants. La investigació futura també haurà d’incloure estudis transversals i longitudinals amb poblacions diverses en diversos grups d’edat i ubicacions. També resulten convenients estudis d’intervenció sobre la imatge corporal de persones que no són practicants de dansa després de participar en un programa específic de dansa.

Conclusions

El present estudi va determinar que l’índex de massa corporal, els missatges sobre el cos a les xarxes socials i els comentaris sobre el cos, així com les variables relatives a les dietes i als canvis corporals, són els factors que més influeixen en la imatge corporal de practicants de dansa professionals i no professionals. Altres factors, com el tipus de dansa, l’asexualitat, els problemes psicològics i la pràctica d’altres activitats físiques, també es van identificar com a factors rellevants. A més de contribuir al coneixement sobre la imatge corporal de practicants de dansa, aquestes troballes també permeten entendre millor la importància del context i altres variables en aquesta àrea d’investigació.