Estudi pilot de deu sessions d’entrenament de supervelocitat amb sistema d’arrossegament motoritzat: proposta metodològica 

Pau Cecilia-Gallego

Adrián Odriozola

José Vicente Beltran-Garrido

Josep Maria Padullés-Riu

Jesús Álvarez-Herms

Resum

Els dispositius actuals de sistema d’arrossegament motoritzat són molt precisos a l’hora de seleccionar les càrregues i obtenir resultats. En fer-los servir amb més freqüència, es podria ampliar el cos teòric sobre els efectes dels mètodes de supervelocitat. Els nostres objectius eren analitzar els resultats d’una intervenció de supervelocitat amb un sistema d’arrossegament motoritzat sobre la velocitat màxima de desplaçament (VMD), la longitud i el ritme dels passos; el temps de vol i contacte i la distància fins al primer suport des de la projecció vertical del centre de masses, així com plantejar una proposta metodològica. Sis joves esportistes (edat: 16.71 ± 2.00 anys) van fer deu sessions de supervelocitat amb una assistència del 5.05 ± 0.53 % del pes corporal al 105.83 ± 1.79 % de la velocitat màxima de desplaçament, utilitzant el dispositiu 1080 Sprint. Després de la intervenció, es van obtenir augments no significatius (p > .05) del 2.94 % (IC 95 %: 0.25 – 5.62) de la velocitat màxima voluntària de carrera amb una mida de l’efecte gran (r_B: 0.71; IC 95 %: 0.00 – 0.95). La distància al primer suport des de la projecció vertical del centre de masses va presentar diferències significatives (p < .05; dr_B: 1; IC 95 %:  1 – 1). Els augments no significatius de la velocitat màxima de desplaçament no es poden menysprear en la competició d’alt nivell, on els esportistes difereixen per petites diferències de rendiment. Atesa la importància crucial de triar una càrrega d’entrenament adequada, resulta necessària una metodologia estandarditzada que permeti comparar els resultats. 

Introducció

En l’àmbit de l’entrenament esportiu, els entrenadors utilitzen de manera generalitzada la supervelocitat (SV) (Schiffer, 2011) per millorar la velocitat màxima de desplaçament (VMD). Un dels mètodes més utilitzats per generar estímuls de SV és el sistema d’arrossegament (SA), que consisteix a tirar de l’esportista des de davant, tant amb dispositius no motoritzats (Clark et al., 2009; Kristensen et al., 2006; Mero i Komi, 1985; Stoyanov, 2019) com amb dispositius motoritzats (Cecilia-Gallego et al., 2022a; Clark et al., 2021; Mero et al., 1987; Sugiura i Aoki, 2008; Van den Tillaar, 2021). Entre els dispositius de SA motoritzats disponibles actualment en el mercat, destaquem el 1080 Sprint (1080 motion, Lidingö, Suècia; https://www.1080motion.com/products/sprint2) i el Dynaspeed (Ergotest Technology AS, Langesund, Noruega; https://www.musclelabsystem.com/dynaspeed/), que permeten seleccionar les càrregues mitjançant un sistema electromecànic que funciona amb un motor elèctric controlat pel seu programa informàtic, el qual ens ofereix resultats clars i immediats (Cecilia-Gallego et al., 2022a; Clark et al., 2021; Lahti et al., 2020; Van den Tillaar, 2021).

Actualment, hi ha escasses proves científiques en aquest àmbit d’estudi que permetin determinar la validesa real de l’entrenament de SV amb SA per a la millora de la VMD. La majoria dels estudis duts a terme ofereix dades de tipus agut sobre l’exposició a la SV en esportistes (Cecilia-Gallego et al., 2022b), i les principals conclusions són: 1) aquests efectes es deuen principalment a l’acció del sistema de tracció cap endavant de l’esportista (Gleadhill et al., 2024), i 2) es necessiten molts més estudis amb períodes d’intervenció per determinar si l’entrenament de SV amb SA genera o no adaptacions que permetin millorar la VMD. Així mateix, aquests estudis presenten una gran variabilitat metodològica quant al SA utilitzat, en els participants, en el seu nivell esportiu, edat, sexe o grau de familiaritat amb els dispositius, així com en l’escala i expressió de la càrrega d’entrenament. Entre els escassos estudis trobats que inclouen un període d’entrenament de SV amb SA, es pot esmentar els de Majdell i Alexander (1991) amb jugadors de futbol americà, Kristensen et al. (2006) amb estudiants d’Educació Física, Lahti et al. (2020) amb jugadors de rugbi, o Stoyanov (2019) amb joves velocistes.

Un concepte important aportat per l’estudi de Lahti et al. (2020) és la capacitat de resposta dels esportistes a l’entrenament de SV amb SA. El concepte de participants que responen a l’entrenament de la manera prevista (responders)s’ha estudiat en profunditat (Mann et al., 2014; Pickering i Kiely, 2017; Pickering i Kiely, 2019) i una de les principals conclusions a les quals s’ha arribat és que el problema no rau en l’existència de participants que responen a l’entrenament (o que ho fan intensament, high responders) i de participants que responen escassament (low responders) (Pickering i Kiely, 2019), sinó en la càrrega d’entrenament utilitzada i la seva dosificació (Mann et al., 2014). Dit d’una altra manera, si un esportista no respon a un determinat entrenament, possiblement es degui a una mala elecció i dosificació de la càrrega d’entrenament (Pickering i Kiely, 2019). En aquest cas, s’han d’ajustar els paràmetres fins a trobar els que produeixin canvis en el rendiment, així com intentar ajustar la càrrega d’entrenament a cada participant de manera individualitzada (Pickering i Kiely, 2017).

Actualment, alguns estudis proposen un enfocament ecològic sobre l’entrenament, més allunyat de les condicions de laboratori (Araújo et al., 2006; Torrents, 2005), i introduir l’entrenament de SV en la planificació global dels esportistes (Lahti et al., 2020; Stoyanov, 2019). Cal destacar que la bibliografia existent sobre la SV no recomana en especial l’entrenament de supervelocitat en esportistes joves o inexperts, principalment pel risc de lesió i per la possibilitat de no tenir un patró tècnic estable que es pugui modificar negativament (Schiffer, 2011). Per tant, és necessari conèixer l’estat de maduresa dels participants (Mirwald et al., 2002), i que aquests es familiaritzin amb els dispositius i les condicions de SV. 

Buscant un enfocament ecològic, es va decidir dur a terme un estudi pilot, amb una intervenció emmarcada en la planificació global de l’entrenament, de 10 sessions de SV i amb l’ús del dispositiu 1080 Sprint. L’objectiu principal de l’estudi era analitzar els efectes de l’entrenament de SV amb SA sobre la VMD dels participants i altres variables cinemàtiques i biomecàniques que poguessin explicar els efectes produïts. La hipòtesi proposada era que la intervenció produiria un augment de la VMD dels participants, encara que amb diferents efectes en funció de les seves característiques. Es pot afegir que entenem aquest estudi pilot com una proposta de metodologia d’entrenament que es pot replicar per comparar resultats i arribar a conclusions més generals sobre l’entrenament de SV amb SA motoritzats. 

Materials i mètodes

Participants

Es va seleccionar una mostra de conveniència de vuit joves esportistes. Dos d’ells no van acabar l’entrenament a causa de problemes musculars, per la qual cosa al final es van incloure sis esportistes en l’estudi (2 homes i 4 dones). Les dades antropomètriques van ser registrades per un avaluador amb certificat de nivell 1 per la Societat Internacional per a l’Avenç de la Cineantropometria (ISAK, per les sigles en anglès) (Esparza-Ros et al., 2019) seguint el protocol de l’ISAK. El càlcul de l’estat de maduresa dels participants es va efectuar mitjançant la recollida de dades antropomètriques seguint el protocol proposat per Mirwald et al. (2002). Les característiques de la mostra es poden consultar a la Taula 1.

Taula 1

Característiques dels participants i percentatge de pes corporal de cada càrrega assistida.

Veure Taula

L’estudi es va dur a terme d’acord amb les directrius de la Declaració de Hèlsinki i va ser aprovat pel Comitè d’Ètica de la Universitat del País Basc (codi de protocol M10_2021_191). Es va obtenir el consentiment i l’assentiment informats de tots els participants i dels seus pares quan els participants eren menors d’edat.

Disseny

Aplicant un disseny individual per a cada participant, es van fer 10 sessions d’entrenament de SV amb un SA motoritzat. Es van registrar les variables de temps en un esprint llançat de 5 m (T5 m), la VMD en un esprint llançat de 5 m (V5 m), la longitud de pas (LP), el ritme de pas (RP), el temps de contacte (TC), el temps de vol (TV) i la distància horitzontal entre el primer contacte del suport a terra i la projecció vertical del centre de masses (CM) en un esprint màxim no assistit i tres esprints assistits amb diferents càrregues. Es van comparar els resultats obtinguts en les diferents condicions, abans i després de l’entrenament, per avaluar-ne l’efecte. També es van comparar els resultats entre condicions en cada moment per determinar l’efecte de cada càrrega de SV sobre les diferents variables relatives a la VMD. La intervenció va tenir lloc durant el mesocicle previ a les competicions en pista coberta. La Taula 2 mostra el calendari del període d’intervenció.

Taula 2

Pla d’entrenament setmanal durant la intervenció.

Veure Taula

Procediments

Els esportistes van fer dues sessions de familiarització amb el SA motoritzat abans de la intervenció. Durant aquestes sessions, també es van recollir dades antropomètriques. Un cop fetes aquestes sessions, les càrregues escollides per a la prova preliminar van ser les que podien generar increments aproximats del 3-5 % sobre la VMD dels esportistes (Cecilia-Gallego et al., 2022a).

En els dies d’obtenció de dades de la prova preliminar i la posterior, els esportistes van fer un escalfament estandarditzat similar al de Clark et al. (2021). A continuació, van fer un esprint màxim no assistit i tres esprints assistits amb càrregues creixents (2 kg, 4 kg i 5.25 kg). El temps de recuperació entre repeticions va ser de 8-10 minuts. A la Taula 1 es mostra el percentatge de les càrregues en relació amb el pes corporal de cada participant. 

A partir de la prova preliminar, es van seleccionar les càrregues individuals per a les sessions d’entrenament i es van utilitzar les que produïen un increment aproximat del 3-5 % en la velocitat màxima de l’esportista (Cecilia-Gallego et al., 2022a; Clark et al., 2009; Sedlácek et al., 2015). No obstant això, la càrrega utilitzada durant les carreres de les sessions d’entrenament es va poder modificar en funció del resultat obtingut en la prova de VMD per a cada una d’aquestes: es va augmentar o es va disminuir per ajustar-la a l’objectiu del 103-105 % en cada carrera. En suma, l’element important no era la càrrega, sinó el seu resultat. Això es va poder fer gràcies al programa informàtic Quàntum (v3.9.9.5, 1080 motion, Lidingö, Suècia) integrat al dispositiu que es va utilitzar, el qual ofereix immediatament valors de temps i velocitat al llarg de la distància recorreguda. A la Taula 3 es mostra la càrrega mitjana de les carreres efectuades per cada esportista, expressada en valors absoluts (kg) i com a percentatge relatiu al pes corporal de l’esportista.

Taula 3

Paràmetres d’intervenció. 

Veure Taula

Les sessions de SV van tenir lloc en una pista d’atletisme sintètica a l’aire lliure i es van planificar de la manera següent: 1) escalfament estandarditzat (Clark et al., 2021); i 2) part principal de l’entrenament consistent en una carrera amb el dispositiu 1080 Sprint i càrrega zero com a prova inicial de la sessió, més 6-8 carreres assistides amb la càrrega seleccionada per a cada esportista i 8-10 minuts de temps de recuperació entre carreres. El nombre de carreres per a cada esportista es va ajustar individualment en funció de la fatiga i del percentatge de VMD assolit. Tots els esportistes van fer un total de 10 sessions. A la Taula 3 es mostra el nombre de carreres a les quals va assistir cada esportista i el temps total d’exposició. 

L’assistència en l’esprint es va dur a terme utilitzant el dispositiu 1080 Sprint, proveït de 90 m de cable que s’enrotlla o desenrotlla mecànicament mitjançant un servomotor (Motor Sèrie G5 de 2.000 rpm; OMRON Corp. Kyoto, Japó) i es controla mitjançant el programa informàtic Quàntum (1080 motion). El dispositiu 1080 Sprint es va col·locar a una alçada de 80 cm perquè la trajectòria de l’assistència fos el més horitzontal possible, i l’esportista es va subjectar amb un cinturó i un mosquetó al cable de fibra del dispositiu. En el mode Isotònic assistit, l’aparell permet ajustar la càrrega entre 1 i 15 kg, amb variacions de 0.1 kg. Aquest dispositiu permet triar les vegades que ha d’oferir assistència. Es va decidir no aplicar assistència durant els primers 20 metres de la carrera per no afectar la fase d’acceleració, però també tenint en compte que Van den Tillaar (2021) comenta que no observa diferències entre la VMD i la velocitat supramàxima en la primera fase d’acceleració. A continuació, l’esportista va rebre assistència durant els 30 metres següents. Als 50 metres de la sortida, el dispositiu va deixar d’oferir assistència i l’esportista va frenar progressivament durant uns 20 metres fins que el moviment es va aturar per complet. Durant els 30 metres assistits, el programa informàtic Quàntum va proporcionar dades de temps i velocitat per a aquell interval. Aquestes dades es van utilitzar per controlar la càrrega en funció dels resultats de la prova preliminar i de cada una de les carreres de les sessions d’intervenció.

Avaluacions

Les variables T5m (s) i V5m (m/s) es van obtenir amb fotocèl·lules d’un sol feix (www.chronojump.org/product-category/races/) (Vicens-Bordas et al., 2020), situades a 1 m d’alçada i connectades a un ordinador portàtil (Toshiba Satellite Pro R50-B-10v) amb el programa informàtic Chronojump (versió 1.9.0, www.chronojump.org/software/) i es van registrar entre el metre número 40 i el metre número 45 de cada esprint (Padullés-Riu, 2011).Per obtenir les variables LP (cm), TC (s), TV (s) i DH (cm), les proves es van enregistrar amb una càmera Casio Exilim F1 (http://arch.casio-intl.com/asia-mea/en/dc/ex_f1/) a 300 fps (Buscà et al., 2016) i es van analitzar dues vegades en dos passos consecutius, aproximadament entre el metre número 42.5 i el metre número 47.5, amb el programa informàtic d’anàlisi Kinovea 2D (versió estable 0.8.15, www.kinovea.org/download.html) (Puig-Diví et al., 2017; Reinking et al., 2018). Els valors d’aquestes variables corresponen al valor mitjà dels dos trams en dos passos consecutius. La càmera es va col·locar perpendicular al metre número 45 de la carrera a una distància de 13 m de la línia de carrera i a una alçada d’1.5 m. L’efecte Parallax es va contrarestar posant referències entre el metre número 40 i el metre número 50, en la projecció en què els esportistes apareixen en càmera creuant aquesta distància (Romero-Franco et al., 2017). Es van col·locar marcadors al cap del fèmur i al metatars de la cama dreta. La variable RP es va calcular indirectament (nombre de passos/temps de pas [TC + TV]). 

Anàlisis estadístiques

La normalitat de la distribució de les dades es va comprovar mitjançant la prova de Shapiro-Wilk. Per avaluar els canvis dins del grup entre la prova preliminar i la posterior de les puntuacions de les variables cinemàtiques, es va utilitzar la prova de rangs amb signe de Wilcoxon. A fi de quantificar les diferències dins dels grups després de la intervenció, es va utilitzar la correlació biserial per rangs aparellats (r_B) i es va calcular el percentatge de canvi. Els valors de r_B es van interpretar així: < .1 = insignificant; .1-.3 = petit; .3 – .5 = moderat; i > .5 = gran (Cohen, 2013). El nivell de significació es va fixar en .05 per a totes les proves. Totes les anàlisis estadístiques es van fer amb JASP per a Mac (versió 0.16.4; JASP Team [2021], Universitat d’Amsterdam, Països Baixos).

Resultats

A la Taula 4 es mostren els canvis entre la prova preliminar i la posterior de les puntuacions de les variables cinemàtiques en diferents condicions de SV. A la Figura 1 es mostra el gràfic amb les mides de l’efecte (ME) de les variables cinemàtiques en la condició V0. Així mateix, a la Figura 2 es mostren els canvis entre la prova preliminar i la posterior de les variables V5m, LP, RP, TC, TV i DH.

Taula 4

Canvis entre la prova preliminar i la posterior de les puntuacions de les variables cinemàtiques en diferents condicions de supervelocitat i canvi percentual en la condició V0 després del període d’entrenament.

Veure Taula

Figura 1

Veure a mida completa

Figura 2

Veure a mida completa

Discussió

Després de la intervenció, es van observar millores en la VMD (V5m) dels esportistes, si bé aquestes no tenien significació estadística (p > .05). Els canvis en la VMD s’han d’observar des d’una perspectiva individual i tenint en compte la naturalesa multifactorial del rendiment esportiu. Per aquesta raó, encara que no siguin estadísticament significatius, de vegades els petits percentatges de millora trobats en alguns esportistes podrien ser decisius en el resultat final (Loturco, 2023), especialment en les proves de velocitat en atletisme (Loturco et al., 2022; Salo et al., 2011). En la condició de VMD no assistida, les diferències significatives (p < .05) es van registrar en DH amb una gran mida de l’efecte (r_B: 1; IC 95 %: 1-1), mentre que, en les altres variables, les diferències no van ser significatives i les mides de l’efecte van ser insignificants o petites (vegeu la Taula 4), per la qual cosa el patró de carrera natural no es va veure afectat significativament. 

En estudis similars, apareixen augments de la VMD després de la intervenció de SV amb SA, encara que les diferències metodològiques dificulten la comparació dels resultats. Després de sis setmanes d’entrenament, Majdell i Alexander (1991) van obtenir augments significatius en la VMD (p < .05) utilitzant SA motoritzats en jugadors de futbol masculí de l’equip universitari (edat: 23 ± 2.73 anys), mentre que Kristensen et al. (2006) també van informar de millores significatives en la VMD (p < .05) en estudiants d’Educació Física (edat: 22 ± 2.6 anys) amb SA no motoritzats després de la intervenció. Cap dels dos estudis no va mostrar diferències significatives en les variables cinemàtiques, excepte en el temps de suport (Majdell i Alexander, 1991) i el temps de pas (Kristensen et al., 2006), per la qual cosa es pot afirmar que el patró tècnic de l’esprint no es va veure afectat. D’altra banda, Lahti et al. (2020), després de 12.5 ± 0.7 sessions d’entrenament de SV amb el dispositiu 1080 Sprint en 10 jugadors de rugbi masculí (edat: 20.1 ± 1 anys), van observar augments significatius de la VMD de 3.40 ± 4.15 % (p <  .03; ME: 0.47; IC 95 %:-0.38 – 1.32), si bé assenyalen que només 5 dels 10 membres del grup responen positivament en la direcció prevista després de l’entrenament, la qual cosa reforça la necessitat d’individualitzar la càrrega. Per tant, es pot argumentar que els possibles canvis en la VMD dels esportistes es deuen a millores neuronals i de coordinació dins de la fase inicial de l’entrenament (Kristensen et al., 2006), per la qual cosa caldria fer estudis amb períodes d’intervenció més llargs.

No obstant això, com ja s’ha esmentat, l’heterogeneïtat metodològica dels estudis és tan àmplia que no és possible concloure l’entrenament de SV amb SA més enllà de la mateixa mostra de l’estudi. Aquesta heterogeneïtat afecta molts factors propis de la mostra, com ara el sexe, l’edat, l’especialitat esportiva i l’experiència en l’entrenament, però també als procediments utilitzats en la intervenció en aspectes com els SA utilitzats, les càrregues, les distàncies, el temps d’intervenció, els instruments i procediments de mesura, les variables analitzades, etc. Per això, una segona motivació d’aquest estudi era fer una sèrie de propostes metodològiques que es puguin replicar per ampliar els coneixements sobre l’entrenament de SV amb SA i els seus efectes. Creiem que s’ha d’aprofitar el fet de comptar amb dispositius com el 1080 Sprint utilitzat en aquest estudi, especialment a l’hora de fer estudis, per la seva capacitat de supervisar la càrrega d’entrenament i els seus efectes de manera individualitzada i immediata (Cecilia-Gallego et al., 2022a; Clark et al., 2021; Lahti et al., 2020; Van den Tillaar, 2021), davant d’altres sistemes utilitzats, com els SA no motoritzats (Kristensen et al., 2006) o les cordes elàstiques (Stoyanov, 2019). 

Estudis similars al nostre (Kristensen et al., 2006; Majdell i Alexander, 1991; Stoyanov, 2019) presenten diferències quant a edat, sexe i experiència en l’entrenament i, en relació amb aquests, els nostres participants van ser els més joves (vegeu la Taula 1). Tot i que es recomana no utilitzar l’entrenament amb SV en participants joves i inexperts (Schiffer, 2011), els nostres participants es trobaven en el període posterior al PHV (3.33 ± 1.54 anys) (Mirwald et al., 2002), tenien prou experiència en l’entrenament de velocitat (5.17 ± 1.17 anys) i van rebre dues sessions de familiarització amb el dispositiu. Aquestes dades indiquen que els participants en l’estudi, especialment les noies, han superat amb escreix el període de PHV, per la qual cosa les seves característiques maduratives, fisiològiques i antropomètriques s’assemblen ara a les dels adults. A més, la seva experiència en l’entrenament atlètic permetria aplicar-los aquests mètodes.

Normalment, les càrregues d’entrenament s’han triat en funció de l’increment produït sobre la VMD, amb la recomanació d’utilitzar les que porten l’esportista a velocitats entre un 3 % i un 10 % superiors a la VMD (Clark et al., 2009; Mero i Komi, 1985; Sedlácek et al., 2015; Sugiura i Aoki, 2008). En el cas del nostre estudi, hem treballat amb càrregues mitjanes del 5.05 ± 0.53 % del pes corporal, que han produït velocitats mitjanes del 105.71 % de la VMD. Considerem especialment rellevant determinar aquests valors per a estudis posteriors i la seva comparació. Així mateix, en el nostre estudi la càrrega no va ser fixa, sinó que es va ajustar entre sessions i dins de cada sessió, tenint en compte l’efecte produït, és a dir, l’objectiu del 103-105 % de la VMD. Aquest aspecte també es té en compte en l’estudi de Stoyanov (2019) amb cordes elàstiques, que fixa els seus objectius en la velocitat resultant, del 102-103 % al 108-110 %, en funció de la distància i de l’esportista, així com en el de Lahti et al. (2020), l’objectiu del qual era obtenir velocitats del 105 % de la VMD, amb un ajustament setmanal de les càrregues. 

La intervenció feta es basa en un enfocament ecològic (Araújo et al., 2006; Torrents, 2005) sobre l’entrenament dels esportistes (vegeu la Taula 2), que l’inclou en la seva pròpia preparació per a la competició. Creiem que aquest tipus d’estudis, encara que són més difícils de controlar per l’elevat nombre de variables de confusió que poden aparèixer, aporten informació amb més validesa externa que els estudis fets en situacions analítiques o de laboratori (Kristensen et al., 2006; Majdell i Alexander, 1991). Aquesta mateixa línia d’enfocament ecològic es pot trobar a Stoyanov (2019), amb joves velocistes, i Lahti et al. (2020) amb jugadors de rugbi. En tots dos estudis, ens proporcionen les dades de la intervenció i la resta del contingut de l’entrenament. També s’ha de posar èmfasi en la necessitat de fer estudis amb un grup de control que dugui a terme la mateixa intervenció en una situació més analítica, per poder avaluar l’eficàcia d’aquest tipus d’intervenció. 

El nostre estudi té la limitació de la mida de la mostra final, en la qual només 6 participants van acabar la intervenció, dels 8 que la van iniciar. Aquesta petita mostra no proporciona prou potència estadística als resultats obtinguts, però considerem necessari atendre la individualitat dels resultats (Loturco et al., 2022) i la mida de l’efecte del tractament, sense centrar-se únicament en la significació estadística dels resultats (Hopkins et al., 2009; Swinton et al., 2022; Turner et al., 2021b, 2021a). Observem que en l’estudi de Lahti et al. (2020) s’obté una ME de 0.47 (-0.38 – 1.32) amb un p. = .03, mentre que en el nostre s’obté una ME superior (0.71 [-0.00 – 0.95]), però un valor de p no significatiu, a causa de l’amplitud més gran de l’interval de confiança. Si ens fixem en la resposta individual, Lahti et al. (2020) observen que 5 dels 10 participants no responen en la direcció esperada, cosa que atribueixen a una càrrega d’entrenament inadequada, segons el seu perfil inicial de força-velocitat, mentre que, en el nostre, només n’hi va haver 2 dels 6 que no van millorar el seu VMD després del tractament (M1: -0.12 %; F4: -0.51 %) i la resta dels esportistes sí que van millorar, alguns considerablement en valors percentuals (F2: +5.87 %; F3: +7.07 %; H1: +1.48 %; H2: +2.82 %). La introducció de proves de seguiment durant unes setmanes també ens podria proporcionar més informació sobre els efectes de l’entrenament (Bissas et al., 2022; Lahti et al., 2020), a més de tenir en compte el possible error en els procediments de mesurament, aspecte gens menyspreable en la recerca i que pot donar lloc a resultats falsos en avaluar si una persona respon o no a l’entrenament (Mann et al., 2014; Pickering i Kiely, 2019). Pickering i Kiely (2019) afirmen que l’aspecte més important de l’entrenament és la dosificació individual de la càrrega d’entrenament i que la falta de resposta al procés es pot deure al fet que no era adequat per a les seves característiques. Segons aquests mateixos autors, s’haurien de deixar d’emprar els termes responder (“participant que respon al tractament”) i non-responder (el contrari), i el segon s’hauria de canviar per Did not respond (“el participant no va respondre”), indicant així el motiu pel qual l’esportista no va respondre al tractament. Finalment, es necessiten més estudis per poder determinar si existeix un patró específic d’absència de resposta a cada tipus d’exercici (Mann et al., 2014), en aquest cas al de SV.

Conclusions i aplicacions pràctiques

És necessari un període d’adaptació o familiarització a les condicions de la SV generades pel SA per poder córrer a velocitat supramàxima de manera controlada. Les primeres repeticions generen inseguretat i desconfiança en els esportistes.

L’entrenament de SV amb SA pot ser un bon mètode per reduir els valors de TC, la qual cosa constitueix un factor determinant en el rendiment per millorar la VMD, ja que les condicions de SV impliquen una necessitat més gran de forces verticals de reacció a terra.

La gestió i dosificació de les càrregues s’ha de fer de manera individualitzada i diària, adaptant les càrregues a l’objectiu proposat. 

És possible que els períodes d’intervenció d’unes 4-6 setmanes resultin insuficients; seria recomanable aplicar períodes més llargs, d’entre 8 i 12 setmanes, per poder avaluar els resultats més enllà de la fase inicial de l’entrenament. 

En la investigació, s’han de recollir dades sobre la salut individual, tant fisiològiques com psicològiques o emocionals, durant les proves, a fi de determinar qualsevol possible influència en els resultats. 

Finançament

El present estudi no ha rebut finançament extern.

Conflictes d’interessos

Els autors declaren que no tenen cap conflicte d’interessos.