Els reptes artístics de Rosa Serra

Conec la Rosa Serra des de l’any 1987, quan va presentar a Barcelona les primeres vint-i-dues peces de la Suite Olímpica. Llavors vaig voler conèixer els seus inicis i la seva trajectòria artística i des d’aleshores he cregut seguir el dia a dia de la seva activitat en el món de l’art. D’aquest interès han sorgit nombrosos articles, publicats en revistes nacionals i estrangeres, al voltant de la seva obra especialment esportiva. Pensava sincerament que posseïa una idea sòlida i documentada sobre la important tasca realitzada fins avui per ella. Ara bé, fa pocs mesos, la presentació d’un llibre (Rosa Serra. Galeria Maria Salvat, novembre de 1999), amb text de Xavier Febrés, il·lustres aportacions de Baltasar Porcel, Arnau Puig, Joan Antoni Samaranch i Georges-Henry Gourrier i reproduccions de més de duescentes obres, m’han fet veure i adonar-me del meu error. Conexia molt poc de l’obra de la Rosa i de la seva àmplia i completíssima capacitat en tots els camps de l’escultura. Difícilment trovarem, especialment en l’actualitat, un artista creador alhora de nus femenins en les més variades situacions i volums; de torsos masculins, femenins i mixtes, aquests últims crec totalment originals; de maternitats, generacions i famílies; de dones singulars com les de S’Agaró, del llac Leman, de Palma, d’Europa o de la Mediterrània a Girona; de monuments als nens, al pastor, a Josep Pla i la pagesia o al Dr. Trueta… de retrats, d’amics i personatges històrics; d’esportistes en acció com els de la Suite Olímpica i molts d’altres presents en seus federatives, camps de joc i estadis d’arreu del món; trofeus de tot tipus, esportius o commemoratius d’esdeveniments diversos. Són obres realitzades en petits, mitjans i grans formats, segons les trobem en col·leccions públiques i privades o situades en grans espais rurals o urbans. I tot això realitzat en un estil inconfusible, malgrat evolucionar constantment en el temps, de tipus expressionista-abstracte, amb reflexes de Manolo Hugué, del mediterranisme de Clarà i Maillol i molt especialment dels estilitzats volums del millor Henrí Moore. Una obra tant exuberant, que entronca classicisme i modernitat, demostra un domini absolut del cos humà i un continu desig de superació, per aconseguir vèncer qualsevol circumstància que ella mateixa es plantegi o que li hagi estat proposada.