Resum

El desenvolupament del mercat mundial té com a conseqüència, més enllà de les creixents interdependències econòmiques, la globalització de les cultures i formes de vida. En qualsevol d’aquestes dimensions, l’esport exerceix un paper important i contribueix a aquesta globalització, com ho mostren les organitzacions internacionals, els esdeveniments mundials, les comunitats internacionals i les estructures internacionals basades en l’esport. Tanmateix, la forma en què es relacionen aquestes dimensions en l’època del capitalisme desorganitzat es basa en la disjunció. Segons aquesta tesi, Appadurai (1996) proposa un esquema bàsic per a l’anàlisi de les disjuncions entre les diferents dimensions de la globalització, tot suggerint el concepte de paisatges (“scapes”) per subratllar la forma fluida i irregular que caracteritza bé el flux de capitals, bé les comunicacions o els estils de vida. En emfatitzar que la globalització es troba intensament influïda pels contexts històrics, lingüístics i polítics dels que hi intervenen, l’autor posa l’accent en els mons imaginaris que ajuden a construir els paisatges esmentats. En aquest article aprofitem algunes d’aquestes pistes teòriques, i analitzem tres tipus de paisatges en els contexts del lleure i de l’esport, tot intentant mostrar la relació de disjunció; uns contribueixen a l’augment de l’homogeneïtzació i d’altres a una diferenciació més gran. Analitzem successivament els paisatges mediàtics (l’esport com a espectacle global), els paisatges tecnològics (el paper dels nous mitjans de comunicació i la velocitat amb què es creen els mapes cognitius globals descontextualitzats), els paisatges d’idees (el paper de les imatges i de l’estètica de les experiències del lleure esportiu).