Resum

L’esport és, a més de moltes altres coses, una activitat on l’home explora els seus límits. Al llarg de la història de l’esport l’home ha anat descobrint els mecanismes de la seva adaptació a l’esforç físic i augmentant contínuament el seu rendiment. A l’article es descriuen els mecanismes i principis que afecten el cos humà i en què es basa l’entrenament esportiu. D’aquesta anàlisi es conclou que les dues vies que es fan servir per millorar el rendiment es basen en la millora contínua d’aquests dos aspectes: La curosa dosificació de la intensitat i el volum de l’entrenament. Posar el màxim de mitjans legals de recuperació possibles. També s’analitza l’evolució que ha sofert el calendari esportiu i com s’ha incrementat, tant el nombre de competicions, com la pressió per obtenir rècords. Aquest fenomen és molt més evident en els esports que més difusió tenen i que més mitjans econòmics mouen. El fenomen del dopatge no és nou, ni de bon tros, és tan antic com el mateix esport. Però l’increment de les competicions i l’exigència de rècords unit a les grans quantitats de diners i de reconeixement social dels resultats, situa l’esportista davant d’una pressió que pot incrementar les possibilitats d’optar per una tercera via no legal per augmentar el seu rendiment: el dopatge. Però si el mateix esport vol continuar mantenint la seva essència i no canviar per ser quelcom molt diferent a ell mateix (una mena de competició de substàncies químiques), cal establir els mecanismes que puguin ajudar a fer que aquesta espiral de necessitats no faci que el dopatge guanyi la partida. Al text s’exposen un seguit de consideracions i propostes que van en aquesta línia. Finalment, una idea que és important i que s’ha de repetir fins a la sacietat és que és perfectament possible rendir al màxim nivell sense dopar-se. Potser no tantes vegades, ni tan sovint ni tan aviat com es demana actualment en alguns esports, però moltes de les medalles actuals s’aconsegueixen sense haver de recórrer al dopatge.