Efectes de l’activitat física i l’entrenament sobre les diverses expressions dels mecanismes de defensa immune

Violant Puiggneró Picanyol

Joan Ramon Barbany

Idioma de l’original

Citació

Puiggneró Picanyol, V., & Barbany Cairó, J. R. (1995). Efectos de la actividad física y el entrenamiento sobre las diversas expresiones de los mecanismos de defensa inmune. Apunts. Educación Física y Deportes, 39, 111-120.

3Visites

Resum

La pràctica física moderada potencia la resposta defensiva de l’organisme disminuint la incidència i la severitat dels processos infecciosos, molt especialment els de caire respiratori. No és senzill destriar l’acció específica de l’exercici en la millora de la resposta immunitària, (potenciació de la resposta i capacitat fagocítica dels neutròfils i augment de l’activitat dels limfòcits NK “natural killer”), dels efectes indirectes atribuïbles a la seva acció antiestrès, i la millora general de la higiene de vida que la intervenció en programes d’esport i Ileure suposa. També hi ha prou informació en el sentit que l’exercici extenuant i el sobreentrenament disminueixen les defenses immunitàries i augmenten per tant la susceptibilitat a la malaltia. Intervenen molts diversos factors: acció frenadora de la capacitat fagocítica dels neutròfils, pèrdua o disminució de l’activitat de diverses poblacions limfocitàries, molt especialment de les poblacions de limfòcits NK, disminució de la capacitat de secreció d’immunoglobulines A, pro-tectores de les infeccions del tracte respiratori, o accions menys explicables sobre l’interferó o altres elements menys específics i pitjor coneguts. Les nombroses interaccions entre la resposta immune i el sistema neuroendocrí fan difícil afirmar si aquests efectes són directes o atribuïbles als profunds canvis hormonals que s’enregistren en l’exercici físic intens i extenuant. La pràctica física de competició en el curs de malalties infeccioses, en les que hi ha símptomes o signes d’implicació sistèmica, tal com passa amb la grip, pot suposar l’aparició de serioses complicacions, la més característica de les quals és la cardiomiopatia. Per tant, en aquestes condicions cal evitar els exercicis intensos i instaurar un repòs d’almenys 2 setmanes després de la malaltia per tal d’evitar aquestes complicacions. Estudis en animals i en humans demostren que la pràctica física intensa durant la fase d’incubació de malalties virals, augmenta la susceptibilitat a les infeccions i la gravetat del procés. Tot sembla indicar que l’exercici físic continuat té un efecte protector de l’envelliment immunològic, que ocasiona disminució de la immunocompetència, i al que s’atribueix en gran mesura l’augment en la incidència de tumors, infeccions, i malalties autoimmunes que es produeix amb l’edat. Aquesta protecció podria ésser remarcable pel que fa al manteniment de l’activitat citotòxica de les cèl.lules NK i la capacitat proliferativa dels limfócits T, molt necessaris per a la resistencia a aquests tipus de malalties i que declinen amb els anys. Les relacions entre exercici físic i malalties canceroses no són clares i no hi ha hipòtesis vàlides d’anàlisi de les relacions entre exercici i càncer. En tot cas, la favorable influencia de l’activitat física sobre els elements constitutius de la immunitat natural s’ha d’interpretar com a beneficiosa, donat que la immunitat natural és un component crític en eI control de la metàstasi tumoral. Pel que fa a les línies de futur, l’anàlisi de les conseqüències de l’exercici sobre la resposta immunitària s’haurà de dirigir cap a l’estudi de la incidència de l’activitat física sobre la resposta dels malalts neoplàsics i la relació entre l’activitat física i els processos d’envelliment del sistema immune, propis de l’edat.

Paraules clau: activitat física, càncer i esport., envelliment immunològic, immunitat i esport.

ISSN: 2014-0983

Publicat: 1 de gener de 1995