Del sentiment acrobàtic de la vida (del cos)

Miguel de Unamuno, en la seva obra cabdal, ens exposa amb crudesa punyent el drama de l’home concret per poder sobreviure a la mort (per assolir la immortalitat) mitjançant l’eterna lluita entre la raó i la fe. La vida, segons el pensament unamunià, és una agonia permanent entre ambdós elements, dos enemics que no poden sostenir-se l’un sense l’altre. Davant de tal conflicte, l’insigne autor fonamenta la creença de la immortalitat a través de l’esperança (no exempta de sotsobre i angunia, formes superiors d’expressió de la consciència) que es concep com una resurrecció del cos i de l’ànima, tot partint d’una concepció totalitzadora del món i de la vida que és diferent en cada individu. Ara trobem importants similituds entre el model esportiu, entès com un microcosmos social, ancorat en una tragèdia incruenta i incerta en què un o diversos contendents lluiten per assolir la victòria i evitar la derrota (si aquesta esdevé, li restitueixen la vida a l’esportista amb una nova competició).