Resum

Aquesta tesi aborda la temàtica de la formació professional en el camp de l’educació física argentina. Per a això, es van indagar els processos històrics que el van conformar, tot observant com emergeix a la fi del segle xix una matèria escolar dins els currículums del sistema educatiu, com des de principis del xx es constitueix el seu quefer en una pràctica i s’institucionalitza el seu ofici, i com de tot plegat en surten dues doctrines diferents que es disputen els sentits disciplinaris: el “Instituto Nacional Superior de Educación Física” i la “Escuela de Gimnasia y Esgrima” de l’exèrcit argentí.
Això implica que l’esforç epistemometodològic es va centrar a reflexionar sobre els processos històrics i observar les argumentacions que funden les bases de la disciplina. És a dir, la intenció va consistir en dur a terme una genealogia d’aquests processos que permetés comprendre les continuïtats i ruptures a partir de les quals resulten els fonaments de l’educació física argentina contemporània.
Aquesta tesi es divideix en dos llibres. En el primer s’observen els processos de constitució de la disciplina i les significacions que es van produir sobre la institucionalització del seu ofici. Estudi que comença des dels albors del sistema educatiu argentí, sorgit de la Ley de Educación Común de 1884, moment en el qual comencen a construir-se els fonaments d’una matèria escolar l’objectiu central dels quals consisteixi a transmetre coneixements lligats a les exercitacions físiques i a les normes d’higiene del cos i de disciplina del moviment. Qüestions que segons l’ideari pedagògic de l’època van resultar bàsiques per a la conformació d’una argentinitat, d’una ciutadania amb objectius, símbols i idioma comuns; discursos que s’estenen gairebé invariablement fins a l’època del Centenari de la República el 1910, moment en què s’institucionalitzen dues maneres de professionalitzar: una civicopedagògica al “Instituto Nacional” i un altre de caire militar a la “Escuela de Gimnasia y Esgrima”.
Precisament el llibre segon analitza aquests dos posicionaments en disputa a partir de sostenir la tesi que indica que tota teoria referida a l’educació física té necessàriament una interpretació particular tant pel que fa al vessant humà, com al vessant de l’organització de les societats, sobre les persones que aprenen i ensenyen, i sobre el material (físic i simbòlic) amb el qual treballen. En conseqüència, tant l’“Escuela” com l’“Instituto” van sistematitzar maneres de comprendre l’humà, els éssers humans i els seus cossos en moviment; significacions estudiades com a categories: respectivament, “política”, “subjecte” i “cos”. En definitiva, el llibre segon indaga els diàlegs tensionats que es van desenvolupar entre 1910 i 1930 entre els membres de la doctrina militarista i els diplomats del “Instituto” respecte a la formació professional en educació física a l’Argentina.