Resum

En tots els esports, les accions que executen els practicants s’anomenen “tècnica”. El concepte de tècnica s’assimila a un model ideal (Grosser/ Neumaier, 1986:11) que es realitza durant el joc. En moltes modalitats esportives la relació entre l’habilitat tècnica i el rendiment té un paper decisiu (Grosser/Neumaier, op. cit.:11). Els esports on no varien les condicions de relació amb l’ambient i no hi ha interacció amb l’adversari ni amb els companys (Parlebas, P., 1976), com, per exemple, l’atletisme i la natació, són els que basen la seva capacitat d’èxit en el nivell de tècnica que assoleixen els practicants. En el cas de l’handbol, d’acord amb la classificació de Parlebas (op. cit.), està inclós en les modalitats on hi ha estabilitat en el medi on es juga, però amb una variació constant en la inter-acció amb els companys i adversaris. En aquestes modalitats el paper de la tècnica és molt diferent. L’existència d’una oposició continuada condiciona el tipus d’execució dels diferents gestos específics i obliga a una constant adaptació a les condicions de l’entorn. Es aquests esports, en dissenyar l’entrenament cal tenir en compte que “la habilitat motora s’elabora de forma conscient… en les condicions més próximes a les de competició” (Platonov, V.N., 1988: 107). Malgrat aquest principi, l’aprenentatge en aquests tipus d’esports s’ha desenvolupat des de posicions mecanicistes que han fonamentat un ensenyament analític, sobretot en l’etapa d’iniciació (Surifiach, J./Soler, M./Albareda, E., 1984: 147). Aquest corrent promou una exercitació dels elements tècnics d’acord amb un model establert per a cada esport que seria suficient per assolir l’èxit.