Concentració i distracció. Aportacions experimentals

En aquest article s’aporten dades experimentals que poden servir per explicar la distracció momentània i la pèrdua de rendiment en l’esport i en la performança humana en general. Sota el concepte d’inhibició es posa de manifest que la presència d’un estímul estrany causa una reducció de l’ajust perceptiu, reducció que disminueix quan aquest estímul es presenta repetidament. Sota el concepte de generalització es mostra com la presentació d’un estímul abans del que és esperat comporta un decrement en l’orientació perceptiva temporal, decrement tant més gran com major és la separació. Una de les fonts de preocupació principal dels entrenadors esportius és la manca de concentració que un jugador pot mostrar en un partit o durant un període determinat de competició. Normalment la pèrdua de concentració es constata més que no pas s’explica. Així l’entrenador pot afirmar que un jugador ha perdut la capacitat de concentració o, en el cas extrem, pot afirmar que no en té. Dir que un individu no té capacitat de concentració, o que l’ha perduda momentàniament, significa parlar en termes disposicionals; és a dir, simplement es constata que un determinat individu no es concentra. Evidentment, no es diu res de perquè es té o es perd la concentració. La psicologia aplicada a l’esport ha assajat d’aportar solucions concretes que facilitessin la concentració individual més enllà, també, d’una explicació del perquè de la distracció o pèrdua de concentració. Els manuals de psicologia aplicada, com el de Harris i Harris ( 1987), han desenvolupat tot un conjunt d’esquemes, conceptes i tècniques de cara a millorar el rendiment esportiu en aquest aspecte crític de la concentració. La psicologia bàsica i experimental, d’altra banda, ha cercat el trobar els factors o variables que poden incidir en explicar el perquè de la distracció o de la manca de concentració. Com acostuma a passar, la investigació bàsica limita els seus estudis a determinades situacions experimentals com a manera de proposar uns principis generals útils a qualsevol situació concreta en l’àmbit esportiu i perceptiu, en general. Una revisió feta per Magi II (l 989) ens serveix com a mostra. En aquesta revisió, diferents factors que afecten al temps de reacció són presentats com a factors explicatius de les variacions de l’atenció; així, factors com la pràctica, la durada de I ‘interval entre dos estímuls, el nombre d’estímuls indicadors de respostes diferenciades, la probabilitat d’aparició d’ un determinat estímul, etc. són considerats a l’hora d’explicar un temps de reacció més curt o més llarg i, conseqüentment, una atenció més o menys reeixida. Dos factors, en general poc considerats en l’explicació de la distracció però de gran rellevància explicativa —que no apareixen en la revisió citada— són els factors “Inhibició” i “Generalització”. El concepte d’inhibició té diferents usos científics i també en el llenguatge ordinari. Això no obstant, seguint els treballs bàsics de Pavlov (1932/1973) i Skinner (Estes i Skinner, 1941), podem definir la inhibició com la reducció de ajust psicològic per presència d’un element estrany a una associació; reducció que serà més gran com més estrany sigui l’estímul. Tant Pavlov com Skinner varen potenciar estudis utilitzant estímuls inhibitoris els quals genèricament podem classificar d’emocionals, ja que sempre estaven lligats a reaccions d’ apetència o aversió. En un altre lloc (Roca, 1992) hem destacat la importància d’aquest factor en explicació del rendiment psicològic en general i en l’àmbit perceptivo—motriu en particular. En aquest treball presentem unes dades que considerem suggeridores de cara a una explicació bàsica de la pèrdua de concentració, utilitzant un estímul emocionalment neutre. Quant al factor generalització, cal assenyalar que normalment se’l relaciona amb el concepte de transferència i se’l situa, en general, dins l’àmbit explicatiu de l’aprenentage i el desenvolupament psicològic. En un sentit bàsic, el concepte de generalització fa referència als efectes de pèrdua de l’orientació per la presentació d’estímuls que se separen del valor de l’estímul esperat. Hi ha treballs pioners que han posat de manifest l’existència de generalització temporal, cosa que considerem d’un gran interès explicatiu. Ens referim a dos treballs ja antics de Brown (1939) i Mowrer (1940), els quals han actuat d’ inspiradors de recerques en àmbit perceptiu i motriu, per a un dels autors d’aquest treball (Roca, 1984; Roca, 1992). En tots ells, la presentació d’un estímul abans o després del moment esperat per condicionament o constància perceptiva, comportava un decrement en l’ajust psicològic  mesurat habitualment en termes de temps de reacció. Inhibició i Generalització tenen, a més, un aspecte comú que els fa més rellevants de cara a l’explicació de la distracció: es tracta de factors situacionals; és a dir, que afecten el rendiment actualment i no pas en la fase d’aprenentatge d’una orientació. De fet, la distracció en l’esport i en l’execució física en general també fa referència fonamental al decrement del rendiment per factors situacionals. Els esportistes tenen normalment molt ben apreses i automatitzades unes accions motrius i la qüestió és que, en un moment determinat, el seu rendiment disminueix. Les variables tals com practica, predicibilitat, complexitat, contigüitat, etc. no tenen, aleshores, valor explicatiu. És per aquesta raó que cal posar l’accent en aquells factors o variables que, en un moment determinat, afecten negativament la performança.