Resum

La psicologia de l’esport té una curta història a la major part dels països. De fet, no ha aconseguit de ser reconeguda internacionalment com a disciplina independent fins al I Congrés Mundial de Psicologia de l’Esport, el qual es va celebrar a Roma el 1965. En foren dues conseqüencies importants la fundació de la International Journal of Sport Psychology i la posterior aparició, el 1970, del International Journal of Sport Psychology. Per tant, només fa uns vint anys que aquesta disciplina ha quedat institucionalitzada a nivell teòric i com a àmbit d’investigació i aplicació, amb els seus corresponents òrgans de difusió. Els primers psicòlegs que varen introduir-se en el món de l’esport estaven interessats, fonamentalment, a avaluar la personalitat dels atletes i donar solucions als problemes patològics d’aquests a partir d’un enfocament clínic. Aquest enfocament comportava limitacions en tres aspectes: a) pel fet de reduir la psicologia de l’esport a psicologia de l’esportista, de manera que molts autors estudiaven solament la persona que duu a terme l’activitat esportiva, sense tenir en compte tots els altres membres que intervenen en les diferents situacions esportives: entrenadors, adversaris, àrbitres, directius, espectadors, periodistes; b) pel fet d’internalitzar els trastorns de l’esportista com si es tractés de problemes de la seva personalitat, la seva motivació o la seva ansietat, sense que aquells s’analitzessin com a efectes de la interacció de l’esportista i els altres subjectes, objectes i situacions amb els quals aquell mantenia relació; c) pel fet de circumscriure també el rol del psicòleg de l’esport al treball amb atletes que presentaven problemes emocionals o de personalitat. (Per a un tractament més detallat d’aquests temes, veure Riera Introducción a la Psicología del Deporte [1985].)