Resum

L’objectiu ha estat analitzar l’efecte de l’embenat funcional preventiu de turmell (elàstic i no elàstic) en la capacitat de restricció de moviments i en la possible pèrdua d’eficàcia en la realització de diferents tipus de tests, i estudiar la fatiga de l’embenat després de realitzar els tests.
Metodologia: Hi han participat un total de 470 subjectes (313 homes i 157 dones), distribuïts en cinc estudis. S’han realitzat tests de: marxa, carrera, canvi de direcció, salt, amortiment de caiguda i equilibri. S’han analitzat variables cinètiques: les puntes de força i els instants en què es produïen, les durades dels recolzaments en els moviments, i també, en alguns casos, les puntes de potència i el recorregut vertical del centre de gravetat. En el cas dels tests d’equilibri, es va registrar el recorregut del centre de pressions i es van considerar les variables que se’n derivaven. S’han fet servir tres plataformes de forces: dues piezoelèctriques Kistler i una extensiomètrica Dinascan IBV. Per a la valoració de la restricció dels moviments del turmell i la fatiga de l’embenat es va mesurar la inversió, l’eversió, la flexió i l’extensió màximes passives del turmell dret amb un goniòmetre manual.
Resultats i discussió: En els tests màxims, els subjectes amb peus cavus van mostrar valors més grans a les puntes de força, mentre que els plans en van mostrar en la durada dels recolzaments. En l’amortiment de tests de salt, les dones van mostrar valors menors en la segona punta de força, més recorregut del centre de gravetat i un retard en el temps des de l’inici del contacte del peu a terra fins a l’aparició de la segona punta de força. Les puntes de força vertical durant els amortiments en caiguda des d’una superfície elevada a 0,75 m van ser més grans en el grup de dones que no pas en el d’homes. L’embenat no va influir en el rendiment dels tests d’equilibri, ni en la batuda del test de salt. Tanmateix, es va obtenir un valor més gran en la segona punta de força de l’amortiment de la caiguda del salt amb l’embenat funcional preventiu no elàstic. Els dos tipus d’embenat van restringir de forma significativa la inversió i l’extensió un cop col•locats. Després de l’exercici, tots dos embenats es van fatigar, tant en la inversió com en l’extensió. L’embenat no elàstic es va fatigar més que l’elàstic en la inversió; tanmateix, els subjectes van percebre l’embenat elàstic més còmode i menys restrictiu. No es van trobar diferències en les altures dels salts, no obstant això, la punta de potència de l’embenat no elàstic presentava valors superiors. Tampoc no es van trobar diferències en la segona punta de força vertical durant l’amortiment de la caiguda; tanmateix, amb l’embenat no elàstic, en els tests en els quals es buscava el màxim amortiment, la segona punta de força es produïa abans que no pas amb l’embenat elàstic.
Conclusions: La utilització dels embenats funcionals preventius de turmell (elàstic i no elàstic) no ha mostrat influència sobre el rendiment en cap dels tests d’equilibri i de salt estudiats. En subjectes de característiques similars als que han participat en aquest estudi, recomanaríem d’utilitzar l’embenat elàstic en comptes del no elàstic, atès que no ha modificat cap aspecte dels analitzats en la biomecànica del turmell, ha produït la mateixa limitació en el moviment, s’ha fatigat menys i ha estat percebut com a més còmode i menys restrictiu per part dels subjectes.