El plantejament educatiu com a solució del problema de la violència en l’esport

“Les manifestacions violentes en espectacles multitudinaris i alguns esports constitueixen un antic i desafortunat fenomen. Les batusses entre poblacions rivals, els bàndols entorn a equips o colors esportius, les agressions a àrbitres encara més, els insults i crits col·lectius, formen part de les manifestacions de masses i, en concret, de la realitat d’alguns esports…”. (Introducció del Dictamen de la Comissió Especial del Senat que investiga la violencia en els espectacles esportius, 1990). En l’actualitat, el fenomen de la violència en l’esport no és quelcom esporàdic que es dóna de manera espaiada en algun lloc o esdeveniment; ans al contrari, s’ha convertit en un fet habitual i constant. Avui dia, a ningú no estranya Ilegir al diari que un àrbitre ha resultat ferit quan intentava complir el seu deure, i molt menys estrany és escoltar com és insultat en qualsevol esdeveniment esportiu o mitjà informatiu del tipus que sigui (alguns atrevits, que moltes vegades són els entrenadors o directius, arriben a dir que s’ho havien merescut per fer-ho tan malament; no pensen, per suposat, que a ells no se’ls castiga d’aquesta manera quan alguna cosa els hi surt malament en els seus treballs i que, de ser així, posarien el crit al cel i ho denunciarien públicament i judicialment). Tampoc és estrany llegir que dos equips s’han embolicat en una batalla campal, on els cops de puny, puntades de peu i  altres “habilitats” extra esportives eren dominades pels esportistes millor que les própies de la seva especialitat. Finalment, encara que pugui semblar mentida, ja no estranya la notícia que relata la mort d’un determinat nombre de persones, conseqüència dels enfrontaments entre afeccionats que assistien a un partit de futbol o un altre esport.