L’esport també pot inspirar poesia – Apunts 61

Durant el període de temps transcorregut entre 1923 i 1936, coincidint amb tres etapes de la historia d’Espanya -Dictadura del General Primo de Rivera (1923-1931), Segona República i Guerra Civil Espanyola (1931-1936)- tingueren protagonisme a Catalunya un grup de poetes, anomenats per motius obvis, la Generació de la Dictadura. Nascuts la majoria a les darreries del segle XIX i els primers anys del XX, es donaren a conèixer al final de la segona dècada i sobretot en els anys trenta. Tots ells formats en les idees d’Eugeni d’Ors i molt marcats per la poesia de Josep Carner. S’inclouen en aquesta generació poètica el rossellonès Josep Sebastià Pons, Marià Manent, Agustí Esclasans, Josep Folguera i Tomàs Garcés. Durant aquests anys es va consolidar la incorporació del Simbolisme en la poesia catalana; entenent per simbolisme, qualsevol forma d’expressió que en lloc de referir-se directament a una cosa, ho fa de manera indirecta a través de la utilització de comparacions entenedores, a base d’imatges més o menys concretes. En aquesta època existien fonamentalment tres plataformes literàries: La Revista (1915-1936), fundada i dirigida per Josep M. López Picó, La Revista de Poesia (1925-1927), dirigida per Marià Manent i finalment entre 1935- 1936, els anomenats Quaderns de Poesia, fundats i dirigits per J. V. Foix, Tomàs Garcés, Marià Manent, Carles Riba i Joan Teixidor.